RELAT DE MARÍA CUESTA

El meu nom és María Cuesta i, per poder conéixer la meua història lingüística, cal que conte un poquet de la meua família.

La meua mare va nàixer a Conca i, quan tenia deu anys, va vindre a València. Per aquesta raó, sempre ha parlat el castellà. El meu pare va nàixer a València però també estiuejava a Conca i va viure un temps a Madrid. La seua família és castellanoparlant i ell també ho és. Per altra banda, ambdós donen molta importància a les llengües, entenen el valencià encara que no poden parlar-lo correctament i tenen un nivell baix d’anglés i francés (quan eren joves sabien prou però ara han perdut molt en aquestes llengües).

Jo vaig nàixer a València en una família, com ja he dit, castellanoparlant i per això la meua llengua materna és el castellà. Aquesta era l'única que escoltava, a casa, a l’escola, al carrer... El meu col·legi era concertat, oferia ensenyança infantil, primària, secundària i Batxillerat, aleshores vaig estar des dels tres anys fins als dihuit. A infantil totes les assignatures eren en castellà i als sis anys vaig començar l’assignatura de valencià. Mai vaig tindre dificultats en diferenciar el castellà del valencià i, a poc a poc, el valencià va formar part de la meua vida. També vaig començar amb l’anglés. La meua mare sabia més que jo en aquella época i era la que ens ajudava al meu germà i a mi, encara que en Valencià i Coneixement del medi també ens ajudava i aprenia el valencià gràcies a nosaltres. Als dotze anys els meus pares es van adonar que el nivell d’anglés que donàvem a l’escola era ja prou alt i ens van apuntar al meu germà i a mi a una acadèmia d’anglés amb professors nadius. Set anys després encara estic a eixa acadèmia.

Mai vaig tindre problemes amb les assignatures d’idiomes. A segon de l’ESO, a la meua banda de música, un amic meu em va comentar que el seu germà havia format un grup de música anomenat Atzembla, que es defineix pels estils ska, punk i rock. Vaig llegir que començaren cantant cançons d’Obrint Pas i d’aquesta manera vaig conéixer que la música en valencià també existia.

A tercer de l’ESO vaig entrar al projecte Comenius d’anglés. Era la primera vegada que es feia a l’escola i per a nosaltres era tot un privilegi. A quart vam anar a Polònia i després a ma casa va vindre una sueca. Va ser una molt bona experiència. Solament va ser una setmana a Polònia i una setmana d’intercanvi ací, però el meu nivell d’anglés va millorar un poquet i vaig aprendre algunes paraules en polonès i en suec.

Durant tota la meua vida escolar vaig tindre molt bons professors en totes les assignatures lingüístiques, però el que més em va marcar s’anomena Isidre. Va ser el meu professor de Valencià els dos últims anys d'institut i em va transmetre la seua estima per la llengua. Malgrat el rebuig d’una gran part dels meus companys d’escola pel valencià, jo he anat donant-li més valor encara. A la universitat, la majoria dels meus companys són valencianoparlants i això m’ha fet millorar la meua fluïdesa en aquesta llengua. En quant als títols, tinc el Mitjà de valencià i el First Certificate (B2) d’anglés, i estic preparant-me per al CAE (C1) d’anglés i el superior de valencià.

Tot i no ser valencianoparlant, el valencià és part de la meua realitat personal i l'estime com a tal. Personalment, considere que les llengües són molt importants. L'anglés és actualment la llengua que ens permet viatjar i relacionar-nos a nivell internacional. Per altra banda, a València conviuen el valencià i el castellà i per tant ambdues haurien de ser tractades amb la mateixa importància.