Unitat Didàctica sobre l'accentuació amb la metodologia TILC

REFLEXIÓ SOBRE LA PROPOSTA DIDÀCTICA TILC

El TILC permet treballar a classe des d’una perspectiva diferent en la que aprendre llengua té un sentit i porta un ús darrere. La llengua s’aprén, al mateix temps que serveix per aprendre contingut. Amb aquesta metodologia es fomenta l’estima per la llengua, l’aprenentatge amb els iguals, és té en compte la realitat cultural de la que partim... En definitiva, té aspectes molt positius que s’han de treballar i potenciar a les aules.

No ens ha sigut indiferent fer aquesta unitat didàctica. Si bé al principi no sabíem com plantejar-la, ara entenem l’essència de la proposta i ens ha fet adonar-nos de que la metodologia TILC és un model e referència amb el que podem  guiar la nostra pràctica docent en un futur on tindrem alumnes que parlen diferents llengües, i una realitat més propera al plurilingüisme. és importat, doncs, que la llengua siga un element present en la nostra tasca d’educadors.

COMETARI DEL TEXT DE VICENT PASQUAL

El tractament integrat de llengua i contingut (TILC) és un enfocament didàctic que permet ensenyar els continguts acadèmics de les diferents disciplines acadèmiques (continguts disciplinaris)  i proporcionar simultàniament competències en les llengües (continguts lingüístics)  amb què aquests continguts són construïts.

L’aprenentatge mitjançant el TILC s’ha d’emprar en els següents casos: en l’ensenyament-aprenentatge del valencià i el castellà com a primera llengua (L1); en l’ensenyament-aprenentatge de les llengües estrangeres; amb l’alumnat immigrant no castellanoparlant; amb l’alumnat castellanoparlant.

Aquest article ens agrada perquè, a banda d’ensenyar l’ús del TILC, et dóna recomanacions a l’hora d’aplicar-lo a l’aula, com per exemple: el procediment per a fer l’input comprensible, estratègies de negociació, etc.  A més, inclou totes les possibles realitats lingüístiques que es poden presentar en l’aula, no solament castellanoparlants i valencianoparlants sinó també immigrants. També  mostra una visió crítica i reflexiva de l’aprenentatge i l’ensenyament que es fa a nivell interdisciplinari.

L’article inclou una explicació de com elaborar una unitat didàctica considerant la llengua com a factor de gran importància. Utilitza referències d’experts com Krashen o Vygotski per completar i concretar com s’ha de produir l’aprenentatge, per exemple, l’aprenentatge de bastida, zona de desenvolupament pròxim, l’adquisició gradual d’autonomia i la realització d’una activitat mitjançant la participació guiada. 

El fet que es promoga l’aprenentatge col·laboratiu fa que es produisca més interacció entre els aprenents i, com a conseqüència, s’incremente l’ús lingüístic i considerem que és una part fonamental.

Ens ha paregut molt interessant la pedagogia constructivista perquè permet que un conjunt de persones aprenguen entre elles a partir d’una guia experta o aprofitant la diferència de nivell existent entre els individus que composen un grup. Aquest és un fet que té en compte la diversitat i l’atenció a les diferències individuals i ens ha agradat el caràcter integrador, el qual permetrà facilitar la immersió i assoliment de qualsevol tasca, estiga o no relacionada amb una matèria lingüística. 

RELAT D'ADRIÁN SANCHIS

Com a valencià que sóc, a casa sempre he parlat amb la família el valencià, encara que al carrer i amb els amics, el castellà. Per tant, el castellà i el valencià, com a llengües oficials de la Comunitat Valenciana, han sigut les primeres llengües en aprendre, tant a casa com a l’escola de manera formal i aprofundint en els aspectes gramaticals, etc.

Cal destacar que, a diferència d’altres xiquets, vaig tenir contacte amb una llengua estrangera molt prompte. Als 3 anys vaig començar a aprendre anglés a la guarderia. Però, va ser una formació molt bàsica i simple. Cap als 6 anys, però, hem vaig apuntar a una acadèmia a la que encara vaig per aprendre millor l’idioma. A més, mai vaig donar anglés a l’escola.

Açò es pel fet que vaig triar frances en lloc d’anglés a l’escola, i vaig aprendre francés dels 8 als 14 anys. Encara que, només vaig aprendre de veritat els tres primers anys, una vegada vaig començar l’institut, el vaig deixar i ja no recorde més que mots solts.

Per tant, mai he tornat a tindre contacte amb el francés, però, sí amb el anglés, el qual tracte de millorar practicant també fora de les classes; veient pel·lícules en anglés, o simplement utilitzant internet en anglés. Açò ha fet que conega gent estrangera amb la que he de relacionar-me per força en aquest idioma.

Respecte amb el valencià i castellà, sempre han continuat en el seu lloc: valencià a l’escola i família i castellà al carrer (i l’escola) i sobretot a l’hora de llegir i escriure, o buscar coses en internet. Per això, conec millor les normes d’ús i la gramàtica castellana que no pas la valenciana, encara que gràcies a la facultat, vaig millorant, crec.

Per acabar, també he tingut contacte amb altres llengües. Per exemple, encara que siguen llengües mortes, a l’institut vaig aprendre llatí i grec antic. És per la passió que tinc per la cultura grega que he començat a aprendre grec modern, i encara que està una mica abandonat, tinc la ferma intenció de continuar. Com que al xatejar en anglés per internet he fet alguna amistat estrangera, també vaig aprendre una mica d’estonià gràcies a una amiga, però, el mateix que amb el grec: està oblidat en un calaix del qual tinc intenció de traure’l. A més a més, sempre m’ha atret Japó, i conec expressions i caràcters solts, ja que és una llengua que en el futur m’agradaria conèixer també.

RELAT DE MICAELA JULVE

Abans de tot, cal dir que jo he crescut en un ambient plurilingüe. A ma casa es parlen el valencià i el castellà com a primeres llengües. Com a segones, el francés i l’anglés. Finalment, com a terceres, el rus i l’italià.

Aquest context caracteritzat per una gran diversitat lingüística, em va servir per conscienciar-me de la importància que tenen els idiomes i despertar-me l’interès per ells. També,el fet de posseir referents plurilingües tan propers, ha constituït una eina fonamental per anar construint el meu aprenentatge al llarg de la meua trajectòria escolar. 

Jo vaig començar, com la majoria de la gent, a donar amb profunditat el valencià i el castellà. Ara, he de dir que a mesura que anaven passant els anys, el valencià anava quedant-se enrere. Aquest canvi, el vaig notar especialment a Secundària on, malauradament, el valencià només s’impartia a la classe de valencià. Aquest aspecte, va produir que jo tingués múltiples dificultats a l’hora de redactar i expressar-me correctament en aquesta llengua. Avui en dia, encara hi continue tenint problemes, especialment a l’hora de plasmar idees a un escrit i a continuació, desenvolupar-les.

Per contra, al castellà tinc més vocabulari i redacte millor malgrat cometre algunes errades ortogràfiques. A més a més, parle amb molta més espontaneïtat i fluïdesa.

Per un altra banda, pel que fa a les llengües forànies, destaca el francés i l’anglés. Idiomes com l’últim, els duc estudiant des d’Infantil. Ma mare, malgrat no ser anglesa, sempre ha tingut molt bona pronuncia, aspecte que m’ha sigut de gran ajuda per conéixer a la perfecció les normes de la fonètica i parlar correctament. A més a més, sempre he professat certa devoció per la cultura anglòfona.

A diferència de l’anglés, la llengua francòfona m’ha resultat i em segueix resultant més complexa. El francés l’estudie des de els dotze anys. Ara per ara, vaig a una acadèmia, anomenada l’Institut Français. Aquesta llengua em costa a nivell lèxic i oral. A més, moltes vegades, quan donem alguna cosa nova en francés, sempre em recolze en la llengua materna, es a dir, faig ús de la meua primera llengua per comprendre el lèxic nou i per veure si hi pot haver alguna relació amb el que acabe d’aprendre. És com una guia durant el procés d’aprenentatge.

Aquests any, he començat a estudiar el rus i l’italià. La meua formació es limita a ser auditiva. A força d’escoltar a ma mare parlar el rus i a mon pare l’italià, vaig aprenent aspectes de caire fonètic. Així mateix, entrenar l’oïda em permet construir oracions molt fàcils com per exemple: Hola, bon dia. El meu nom es Micaela i m’encanta ballar i cantar. Una vegada domine l’oral, començaré a escriure amb les dues.

Per concloure, m’agradaria afegir, que a l’hora d’aprendre una llengua estrangera, sempre ens han ensenyat els aspectes gramaticals abans que qualsevol altres. Aquest ha sigut una de les grans errades des de el meu punt de vista. La meua manca de vocabulari es deu essencialment a aquesta forma de transmetre coneixements. No ens preparen per tindre fluïdesa oral quan, realment, aquest aspecte és la clau de tot aprenentatge lingüístic. Bé, però malgrat açò, puc dir que em sent molt satisfeta amb tot el que sé i el que he après. Espere arribar a ser poliglota en un futur ja que les llengües són principalment una font de riquesa cultural.

RELAT DE DIEGO HERRAIZ

                Els meus començaments a nivell lingüístic van ser una mica estranys. Jo vaig nàixer a Sevilla perquè el meu pare va treballar en una empresa de construcció a l'Expo 92'. Durant els meus primers cinc anys de vida vaig viure a Sevilla, Lleó i Conca, i com els meus pares eren castellanoparlants no em van introduir en cap altre idioma.

                Tot això va canviar quan ens vàrem mudar de manera definitiva a Alaquàs, un xicotet municipi proper a València. El poble en sí mateix tenia una tradició valencianoparlant molt forta, però l’arribada massiva d’immigrants castellanoparlants de l’interior d’Espanya durant dècades havia canviat aquesta realitat feia força anys. Així doncs, la primera vegada que vaig sentir parlar valencià va ser a l’escola. Tenia sis anys i cursava primer de primària, però el més estrany de tot és que de seguida ho vaig acceptar com una cosa natural. A més, aquest mateix any els meus pares em van apuntar a una acadèmia d'anglès, pel que de cop i volta, la meua realitat es va tornar plurilingüe.

                Durant tota la meva infància, anglès, valencià i castellà van anar de la mà. A l'escola apreniem a poc a poc les bases dels tres idiomes, mentre que a l’acadèmia reforçava el meu anglès. Però, va ser a partir de 4t de Primària quan vaig notar un canvi substancial en el nivell de valencià que impartien al meu col·legi. Als dos següents cursos vaig ampliar el meu vocabulari i la meua competència idiomàtica de forma molt significativa.

                 Als primer anys d’institut es va mantenir la mateixa dinàmica que a l’últim cicle de primària, amb una notable excepció, vaig decidir iniciar els meus estudis de llengua francesa com assignatura optativa. La qual cosa feia que tingués que suportar la carrega d'una quarta llengua que, així i tot, em va resultar menys difícil d’aprendre que als casos precedents.

                El final dels meus estudis a secundària van consistir en l’ampliació dels coneixements ja asseguts i les meues primeres lectures serioses de llibres en català: narrativa, assaigs, teatre i, de vegades, algun poema; em van obrir la porta al món de la lectura (del qual ja era un apassionat) des d'una perspectiva totalment diferent.
 

                La reflexió que faig de l'experiència que he tingut al llarg de tota la meua vida és que, a curt termini, viure en un ambient que fomenta l’ús de dues o més llegues suposa un embolic considerable. A més, la complexitat per fixar les normes de cadascuna d’elles augmenta molt per a un xiquet que es veu immers en una realitat totalment desconeguda per a ell i, per tant, l’assimilació de conceptes i estructures esdevé de forma més lenta i costosa.

                No obstant això, reconec que tindre una situació plurilingüe em va suposar un avantatge molt considerable, a mig i llarg termini, en el desenvolupament les meues habilitats lingüístiques d’expressió i comprensió tant oral com escrita.

                En conclusió, pense que la meua vivència lingüística ha sigut molt positiva i, de cara al futur, m’agradaria continuar ampliant el meu bagatge i destresa interlingüística.

https://soundcloud.com/diego-herraiz-l-pez/sonidos-desde-jueves-tarde

RELAT DE JOAN MURGUI

 La primera llengua que vaig aprendre va ser el valencià. Amb els meus pares, amb els iaios, amb els germans, amb altres parents… la gran majoria parlaven en valencià. Després, quan vaig començar a mirar la televisió i anar a educació infantil, comencí a entrar en contacte amb el castellà. Recorde que amb el castellà tenia problemes, sobretot a nivell de lèxic, però cap als sis o set anys ja el dominava prou bé.

La següent llengua que vaig conèixer fou l’anglés, quan tenia huit anys. Aquesta llengua la vaig aprendre a l’escola i, tot i que al llarg de la meua etapa escolar l’he treballada, el meu domini d’aquesta no és massa bo. La manera en què m’han ensenyat aquest idioma crec que no ha sigut l’adequada: he aprés molta gramàtica descontextualitzada, mentre que el domini de les competències d’expressió oral i comprensió oral que he aprés ha estat molt escàs.

Quan comencí a anar a l’institut, vaig entrar en contacte amb el francés. El francés em va agradar més que l’anglés i, el fet de que fóra d’origen llatí com el català o l’espanyol, em facilità el seu aprenentatge, encara que, com em passava amb l’anglés, la pràctica oral de la llengua la veia mot escassa i insuficient. No obstant això, als quinze anys em vaig inscriure a l’escola Oficial d’Idiomes per aprendre més francés i és allí on vaig començar a aprendre totes les destreses per igual: parlava, escrivia, llegia, escoltava... aprenguí més en un any que en els quatre anys que l’havia cursat a l’institut. En l’actualitat, continue anant a l’escola Oficial d’Idiomes i ja estic cursant el nivell B2. Ja tinc molta fluïdesa amb el francés i és una llengua que m’agrada moltíssim.

També he tingut contacte amb l’italià. Quan tenia quinze anys m’encuriosí per aquesta llengua i em comprí un mètode, vaig començar a escoltar música, llegir... Cada estiu em dedique a l’italià i, a poc a poc, vaig progressant. És un idioma al qual li tinc mota estima, potser perquè l’he aprés per mi mateix.

Pel que fa al valencià (si bé de menut ja el parlava), al llarg de la meua etapa escolar he anat aprenent la varietat estàndard tant a nivell escrit com a nivell oral. Pense que és de gran utilitat ja que amplia l’ús de la meua llengua materna a totes les zones on es parla. A mesura que he anat millorant els meus coneixements sobre aquest registre he superat probes lingüístiques com el mitjà (C1) i el superior (C2).

Són cinc llengües les que millor o pitjor puc parlar, i n’estic ben orgullós de saber-les. Cada llengua és una manera diferent d’expressar la realitat, és una eina que em permet comunicar-me amb altres persones i, com més llengües conega, més fàcil em resultarà aprendre’n de noves. Són una manifestació cultural molt important. En definitiva, són un tresor.

RELAT DE MARÍA CUESTA

El meu nom és María Cuesta i, per poder conéixer la meua història lingüística, cal que conte un poquet de la meua família.

La meua mare va nàixer a Conca i, quan tenia deu anys, va vindre a València. Per aquesta raó, sempre ha parlat el castellà. El meu pare va nàixer a València però també estiuejava a Conca i va viure un temps a Madrid. La seua família és castellanoparlant i ell també ho és. Per altra banda, ambdós donen molta importància a les llengües, entenen el valencià encara que no poden parlar-lo correctament i tenen un nivell baix d’anglés i francés (quan eren joves sabien prou però ara han perdut molt en aquestes llengües).

Jo vaig nàixer a València en una família, com ja he dit, castellanoparlant i per això la meua llengua materna és el castellà. Aquesta era l'única que escoltava, a casa, a l’escola, al carrer... El meu col·legi era concertat, oferia ensenyança infantil, primària, secundària i Batxillerat, aleshores vaig estar des dels tres anys fins als dihuit. A infantil totes les assignatures eren en castellà i als sis anys vaig començar l’assignatura de valencià. Mai vaig tindre dificultats en diferenciar el castellà del valencià i, a poc a poc, el valencià va formar part de la meua vida. També vaig començar amb l’anglés. La meua mare sabia més que jo en aquella época i era la que ens ajudava al meu germà i a mi, encara que en Valencià i Coneixement del medi també ens ajudava i aprenia el valencià gràcies a nosaltres. Als dotze anys els meus pares es van adonar que el nivell d’anglés que donàvem a l’escola era ja prou alt i ens van apuntar al meu germà i a mi a una acadèmia d’anglés amb professors nadius. Set anys després encara estic a eixa acadèmia.

Mai vaig tindre problemes amb les assignatures d’idiomes. A segon de l’ESO, a la meua banda de música, un amic meu em va comentar que el seu germà havia format un grup de música anomenat Atzembla, que es defineix pels estils ska, punk i rock. Vaig llegir que començaren cantant cançons d’Obrint Pas i d’aquesta manera vaig conéixer que la música en valencià també existia.

A tercer de l’ESO vaig entrar al projecte Comenius d’anglés. Era la primera vegada que es feia a l’escola i per a nosaltres era tot un privilegi. A quart vam anar a Polònia i després a ma casa va vindre una sueca. Va ser una molt bona experiència. Solament va ser una setmana a Polònia i una setmana d’intercanvi ací, però el meu nivell d’anglés va millorar un poquet i vaig aprendre algunes paraules en polonès i en suec.

Durant tota la meua vida escolar vaig tindre molt bons professors en totes les assignatures lingüístiques, però el que més em va marcar s’anomena Isidre. Va ser el meu professor de Valencià els dos últims anys d'institut i em va transmetre la seua estima per la llengua. Malgrat el rebuig d’una gran part dels meus companys d’escola pel valencià, jo he anat donant-li més valor encara. A la universitat, la majoria dels meus companys són valencianoparlants i això m’ha fet millorar la meua fluïdesa en aquesta llengua. En quant als títols, tinc el Mitjà de valencià i el First Certificate (B2) d’anglés, i estic preparant-me per al CAE (C1) d’anglés i el superior de valencià.

Tot i no ser valencianoparlant, el valencià és part de la meua realitat personal i l'estime com a tal. Personalment, considere que les llengües són molt importants. L'anglés és actualment la llengua que ens permet viatjar i relacionar-nos a nivell internacional. Per altra banda, a València conviuen el valencià i el castellà i per tant ambdues haurien de ser tractades amb la mateixa importància.

QUÈ ÉS UN RELAT DE VIDA LINGÜÍSTICA?

El relat de vida lingüística és l’explicació que cada individu fa sobre la seua relació amb les llengües amb què ha tingut contacte al llarg de la seua vida.

En aquest relat s’inclouen aspectes com el coneixement d’aquestes llengües, com s’ha tingut contacte amb elles i com s’han aprés (records, anècdotes...), les habilitats que utilitzes per aprendre i fer ús d’eixes llengües així com les noves destreses que adquireixes mitjançant aquest aprenentatge, l’ús quotidià que es fa d’elles (context d’ús) i la posició de l’individu com a aprenent, entre altres.

Aquesta reflexió metacognitiva fa adonar-se a l’individu de la importància que presenta la diversitat lingüística. Per tant, l’individu pren consciència sobre si la seua realitat és monolingüe, bilingüe o plurilingüe i el valor que li dóna.

El relat de vida no pot ser una qüestió aliena a l’escola. És molt important que els alumnes siguen conscients de la realitat lingüística que forma part de la seua vida i del seu entorn. Sobretot en la nostra societat bilingüe que presenta una situació de diglòssia.

• RELAT DE VIDA LINGÜÍSTICA PER A XIQUETS

Com podríem tractar-ho a l’aula? Més encara, com fer-ho perquè tot açò arribe als alumnes?

El primer que cal tindre en compte és que els xiquets no poden fer el seu relat de vida per ells mateixos, per això, els mestres hauran de guiar el procés fent preguntes que els facen reflexionar. Per exemple: quines llengües parles? On les has aprés? Quina llengua t’agrada més? Quina llengua parles a casa?... Amb les respostes dels xiquets s’aniran construint els relats de vida.

A l’escola s’ha de reforçar l’ús indistint de les dues llengües majoritàries (valencià i castellà) i  s’ha d’aprofitar també la diversitat ètnica y cultural que està present a les aules per mostrar les diferents realitats lingüístiques. Aquesta última proposta es pot fer per mitjà de jocs simbòlics (simular un aeroport, una ciutat d’un altre país...), en els que siga necessari fer ús de diferents llengües, algunes de les quals poden ser conegudes només per alguns xiquets de la classe procedents d’altres ètnies. D’aquesta manera, els xiquets s’adonaran de la importància que tenen les llengües en les nostres vides.

Per tant, considerem que el relat de vida lingüística és molt important per tal de prendre consciència de la importància de les llengües en el nostre dia a dia i en les relacions amb els altres.